DÈFICIT D’ATENCIÓ

El Dèficit d’Atenció podem definir-lo com un trastorn que afecta el manteniment sostingut de l’atenció durant un període ajustat a la seua edat. Volem diferenciar-lo dels casos en què va associada la hiperactivitat, en els quals s’afegeix un trastorn d’autocontrol tant de l’activitat com de la impulsivitat.

CARACTERÍSTIQUES

A les experiències de diversos autors consultats, els resultats indiquen que probablement el TDA (Trastorn de Déficit d’Atenció) sense hiperactivitat siga més un problema de memòria, velocitat perceptiu-motora, i en general la velocitat amb la qual el cervell processa la informació d’entrada. A diferència d’aquests, els alumnes amb TDAH, en treballar mostraven, a més de la seva hiperactivitat, molts més problemes relacionats amb la seua impulsivitat i desatenció.

La gran majoria d’autors coincideixen que les característiques conductuals dels alumnes amb TDA sense hiperactivitat són:

  1. El nen és fàcilment distret per estímuls estranys.
  2. Té dificultat per a escoltar i seguir instruccions.
  3. Li costa focalitzar i sostenir l’atenció.
  4. Té dificultats per a concentrar-se i aplicar-se a la tasca.
  5. El seu acompliment en el treball escolar és erràtic: un dia és capaç de realitzar una tasca i l’endemà, no; el nen és “consistentment inconsistent”.
  6. Es desconnecta; sembla estar “en la lluna”.
  7. És desorganitzat; perd o no pot trobar les seues coses (llibres, llapis, material). El seu pupitre és una àrea de desastre total.
  8. Tenen pobres actituds per a l’estudi.
  9. Li resulta difícil treballar amb independència.

    RELACIONS DE L’ATENCIÓ AMB L’APRENENTATGE

    En relació amb els aprenentatges, els TDA produeixen de forma directa les següents repercussions:

    1. Fallades de les coordenades espacials per un dèficit de la funció integradora dels dos hemisferis cerebrals. L’hemisferi dret integra fonamentalment l’espai mentre que l’hemisferi esquerre és el temporal per excel·lència. En fallar aquestes dues coordenades bàsiques que donen sentit i suport a les funcions de codificació es produeix en dificultats de comprensió dels codis alfanumèrics escrits. Com a conseqüència, falla la integració de l’espai i el temps que actua com punt de referència de tot tipus de coordenades, de les coordenades de direccionalitat gràfica, fonamentals per a interpretar i integrar el significat dels codis (Jorge Ferré, 2002).

    2. La informació que no aconsegueix arribar als nuclis d’integració es perd. És llavors quan es parla de fallades de la memòria en un nen intel·ligent. Cada dia aprén coses noves, i encara que té la sensació que ho ha entés, l’endemà es comprova que és com si comencés de nou.

    3. El que succeeix amb més freqüència és que es produïsquen fallades en la funció de modulació del tàlem i la substància reticular ascendent, és a dir, que la informació no arribe als nivells superiors o s’introduïsca en els bancs de dades centrals com una informació puntual, o en altres paraules, que no té res a veure amb les dades que abans havia incorporat l’alumne. Aleshores, es perd la continuïtat i la relació. Totes aquestes disfuncions produeixen falls molts importants en la base de l’aprenentatge escolar que cada dia entorpeixen més la comprensió i el raonament.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*