EL SISTEMA EDUCATIU FINLANDÈS, UN MODEL A SEGUIR

Avui, quan hom escolta la paraula PISA (així, amb majúscula), és inevitable pensar en  els informes que es realitzen cada tres anys i que mesuren el nivell dels estudiants en comprensió lectora, matemàtiques i competència científica i que sempre van encapçalats per Finlàndia, el país nòrdic que destaca pel seu sistema educatiu, i on Espanya treu tímidament el cap però mai acaba per aconseguir els resultats esperats, situant-se per davall de la mitjana de l’OCDE. Aleshores, què diferències presenta l’educació nord-europea en comparació amb les altres per situar-se tan alt dins els rànquings?

Una de les claus  a les escoles és l’alta qualificació del personal docent, el qual gaudeix d’un gran prestigi i autoritat tant en l’àmbit professional com social, ja que la de Magisteri és una de les carreres més demandades i que exigeix una puntuació de 9 sobre 10 a la revàlida, permetent accedir a la universitat només al 10% dels aspirants. Els mestres, que cobren entre 3.000 i 4.000 euros al mes,  tenen una gran sensibilitat i són experts preparats que fomenten contínuament la cooperació i busquen, mitjançant el treball grupal i les activitats participatives, la retroalimentació dels seus alumnes en un ambient relaxat i tolerant. A més a més, utilitzen la tecnologia, com ara vídeos i música, per motivar els estudiants i reben periòdicament consells d’altres monitors per millorar el mode en què imparteixen les classes.

D’altra banda, l’educació és gratuïta i accessible per a tots, fins i tot per a aquelles famílies amb un poder adquisitiu reduït, a causa que la paraula “gratuïta” inclou el cost dels llibres, material escolar, assistència sanitària, menjar calent diari i el transport per als alumnes que visquen a més de 5 quilòmetres de l’escola. D’aquesta manera, es garanteixen iguals oportunitats per a tots independentment de la posició social. Encara més, els alumnes que tinguen dificultats d’aprenentatge poden beneficiar-se de l’ajuda d’un professor especialista (en finés erityisopettaja). A diferència d’Espanya, on 1 de cada 3 alumnes no acaba exitosament l’ESO, en Finlàndia la meitat dels alumnes fan Batxillerat, el qual comprén una gran quantitat d’assignatures obligatòries i optatives i que es completa en, aproximadament, tres anys. Aquest finalitza amb un examen nacional, que atorga el títol i la capacitat per continuar estudis superiors. Els alumnes als quals l’opció del Batxillerat no els acaba de convéncer, poden accedir a una formació professional, que els permet continuar en escolar superiors o altres institucions d’alts estudis. A més a més, les estadístiques revelen que només el 7% dels adolescents decideix no continuar estudiant.

Respecte a la repartició dels diners públics és, en principi, completament equitativa i igualitària entre tots els centres del país. L’Estat inverteix una gran quantitat del seu capital en la seua educació, on una part està destinada a les necessitats de cada escola, de manera que la compensa a aquelles amb més carències per equiparar-les a la resta. Com ja hem pogut comprovar, la igualtat d’oportunitats és un valor més que essencial.

El següent punt a considerar és l’educació personalitzada. Des dels primers cursos s’intervé per a donar suport als alumnes amb necessitats especial, amb el que s’evita que les seues dificultats augmenten amb els anys i es minimitzen els percentatges de fracàs escolar. Encara més, es respecta el ritme d’aprenentatge de cada xiquet i es fuig de les proves i activitats estandarditzades. D’entrada, els estudiants participen en el disseny i en el desenvolupament de l’activitat, així com en la seua pròpia avaluació. A través dels projectes treballen en moltes assignatures alhora; amb aquesta metodologia es busca que els alumnes puguen resoldre problemes que, molt possiblement, es trobaran al llarg de les seues vides. En conseqüència, té lloc un augment de la motivació i la predisposició a estudiar els conceptes teòrics.   D’altra banda, els professors acostumen a ocupar-se del mateix grup, el qual està compost per un màxim de vint-i-quatre alumnes, des del primer curs (7 anys) fins al sisé (12 anys), fet que facilita a què els coneixen millor.

Els alumnes finlandesos estudien l’idioma nacional, matemàtiques, llengua estrangera, física, química, història, economia domèstica… però també es donen importància al joc i al descans. L’educació obligatòria no comença fins als set anys i les jornades lectives són més curtes en comparació amb altres països, com Espanya, on els xiquets i xiquetes de Primària tenen entre cinc i sis hores lectives diàries, números que als nòrdics els semblaran una barbaritat, doncs ells només en reben entre tres i quatre, amb descansos de 15 minuts entre cada una, sumats a l’esplai per a menjar. Com a curiositat, els espanyols dediquem quatre vegades més temps a fer els deures a casa que els finlandesos, fet que obri una polèmica que tractarem més endavant.

I ara us deixem amb les fotos de la millor escola del món, Saunalahti, que per cert, es troba a Finlàndia, més concretament en la ciutat d’Espoo.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*